Aquests dies d'anades i tornades a Barcelona m'han fet retornar al passat.
M'han emocionat i remogut.
Vaig esmorzar davant l'hospital on vaig estar ingressada. Un cafè amb llet. Curt de cafè.
Vaig recordar els meus 39 kg. Les llàgrimes salades que cada nit s'escapaven i que no s'acabaven mai.
La música que escoltava amb l'mp3 que el meu avi em va regalar perquè les hores passessin millor.
Els companys i companyes d'ingrès. Les infermeres, les terapeutes. Les anades i tornades. Les pujades a la bàscula. D'esquena. Per no veure el pes. La contradicció de voler augmentar el pes però alhora la repugnància que em produïa pensar que m'havia engreixat 100 grams. 100 grams. Els àpats a contrarellotge i també a contra cor. La sensació d'una sonda baixant dins meu, fins a l'estómac. La ràbia continguda. Les ganes de cridar. Les poques forces per fer-ho. L'aire que em faltava. El pijama de color verd. Els jardins de la maternitat. Les estones al migdia de relaxació. Mirar-me al mirall. Tornar a fer-ho. Plorar. Vomitar la desesperació. L'odi a mi mateixa. Els pèsols. La ceba. Les habitacions fredes. Veure dibuixada la meva silueta a un paper. Aprendre a acceptar-me.
M'agradaria observar-me des de fora, com si uns ulls aliens m'estiguessin mirant.
Ara, ara des de la distància. Des del temps que tot ho cura. Des de la meva inseguretat. Des de la meva por.
Des de la meva insatisfacció. Des de tots els records que el temps mai borra i resten dins el meu cap. Per sempre. Una experiència que em va fer feble, gairebé invisible. Una experiència que em va fer una mica més gran.
I malgrat tot, gràcies.
M'han emocionat i remogut.
Vaig esmorzar davant l'hospital on vaig estar ingressada. Un cafè amb llet. Curt de cafè.
Vaig recordar els meus 39 kg. Les llàgrimes salades que cada nit s'escapaven i que no s'acabaven mai.
La música que escoltava amb l'mp3 que el meu avi em va regalar perquè les hores passessin millor.
Els companys i companyes d'ingrès. Les infermeres, les terapeutes. Les anades i tornades. Les pujades a la bàscula. D'esquena. Per no veure el pes. La contradicció de voler augmentar el pes però alhora la repugnància que em produïa pensar que m'havia engreixat 100 grams. 100 grams. Els àpats a contrarellotge i també a contra cor. La sensació d'una sonda baixant dins meu, fins a l'estómac. La ràbia continguda. Les ganes de cridar. Les poques forces per fer-ho. L'aire que em faltava. El pijama de color verd. Els jardins de la maternitat. Les estones al migdia de relaxació. Mirar-me al mirall. Tornar a fer-ho. Plorar. Vomitar la desesperació. L'odi a mi mateixa. Els pèsols. La ceba. Les habitacions fredes. Veure dibuixada la meva silueta a un paper. Aprendre a acceptar-me.
M'agradaria observar-me des de fora, com si uns ulls aliens m'estiguessin mirant.
Ara, ara des de la distància. Des del temps que tot ho cura. Des de la meva inseguretat. Des de la meva por.
Des de la meva insatisfacció. Des de tots els records que el temps mai borra i resten dins el meu cap. Per sempre. Una experiència que em va fer feble, gairebé invisible. Una experiència que em va fer una mica més gran.
I malgrat tot, gràcies.
Lau!*
