És dur que et rebutjin.
Que no sapiguen que volen de tú, una amistat o algo més.
Mai he entés aquesta situació en la que molts cops la gent es troba:
No sé si t'estimo com amic/ga o com algo més.
I ara m'hi trobo inmersa i capficada constantment.
Esperaría algo més de tú, una trucada o un missatge, però sé que no arribarà.
També puc imaginar-me que tot això ha sigut una excusa per dir-me adèu amb la consciència ben tranquila i sense remordiments.
Jo estic molt tranquila, t'ho he donat tot, el 100 % de mi, un 100 % que encara avui tens tú, i que està esperant a que et decideixis.
En el fons odio ser així, en tot el que faig m'hi deixo el 100 % de mi, i alhesores quan algo va malament o sento massa.
No sé perque parlàves en futur dels dos, nosé perque em feies petons, no entenc res i l'únic que vull és una resposta que se'm fa eterna, que mai arriba i jo no puc més.

Constantment

Encara que faci anys que ens vas deixar perque la mala sort es va creuar en el teu camí
avui et recordo especialment.
Potser perque és diumenge.
Potser perque t'enyoro constantment.

Podría dir-te...

que fa uns dies que faig cara de cansada.
Tens raó.
Estic neguitosa, nerviosa, irritable i de malhumor.
:)

No vull res més

No demano gaire i exigeixo menys.
No tot m'està bé, però no em queixo.
Cadascú és lliure d'esperar el que cregui convenient,
però no vol dir que l'altre hagi de donar el que l'altre espera.
Cadascú és lliure de donar el que vol, ningú ha d'exigir res.
No vull enfadar-me amb tú.
Jo no vull res més que els moments que em volguis regalar.
A mi em va agradar mirar-te desde lluny mentres tu posaves els peus a l'aigua :)