Tornar a començar

He de reconèixer que fa dies que tenia ganes d'escriure.
No trobava el moment, que estrany, em dic, a mi mateixa, si tot el dia ploro perquè m'avorreixo.
I de fet, no vull dir que m'avorreixo, vull dir que em sento sola.
Tampoc no estic sola físicament, sinó, potser, emocionalment, em sento sola. Sí.
Em sento sola. Ara bé, no és una cosa gaire extraordinària, sincerament, perquè hi ha milers per no dir milions de persones soles al món. Però per a mi és una nova experiència. Esmorzo sola, el que em ve de gust, dino sola, també el que vull, sopo sola, si em ve de gust i el que em dóna la veritable gana i en total i absolut silenci. 
Fins aquí tot és correcte. He après a fer servir un "taladro", i altres eines diverses per fer feines de casa, de les quals no sabria dir el nom de ninguna, no m'interessa, les utilitzo, i fora. Me n'oblido. Sóc suficientment autosuficient per tot. I aquesta sensació mola. Menys per moments que SEMPRE trobes a faltar algú al teu costat.
A mi ja m'explicareu aquests que renegueu de l'amor, que prediqueu que no necessiteu a ningú al vostre costat, però espero que reconegueu que per exemple a la nit, trobes a faltar algú que et pregunti com t'ha anat el dia, o algú que et faci un massatge després de tot el cap de setmana de guàrdia. O que t'abraci tendrament al llit. El silenci en companyia. Un petó de bona nit o un "vés a la merda" en tota regla, d'aquells que dius però no penses, o penses per segons però que en el fons no desitges.
Però ara estic en una etapa en la qual em fa mandra conèixer nois, tooooot el ritual d' aparellament em fa mandra. Molta mandra.Sí. De fet, des que visc sola no ha pujat un noi a casa. No estic preparada, em dic a mi mateixa, i de moment, deu ser veritat. O això o que no ha arribat la persona digne de pujar a casa. I si puja a casa, ha de ser molt digne, ja que 4 pisos sense ascensor no els puja qualsevol. I si sumes la xafogor que fa a Tarragona, encara ha de ser més digne, d'arribar a dalt amb un somriure, sense esbufegar i que no es noti que ha costat. Sense queixar-se.
Casa meva s'ha convertit en un mur infranquejable de seguretat extrema contra el sexe oposat.
I de moment em va bé així. Seguiré enyorant alguna cosa que de moment em fa mandra conèixer.

He estat valenta.
No m'ho dic jo, m'ho has dit tu.
Sincerament quan et vaig plantejar la situació pensava que em demanaries que no et deixés mai.
Però et va anar bé, des de la comoditat, et va anar bé que donguès jo el pas.
He passat tantes nits sense poder dormir, pensant que seria el millor per als dos.
Em cauen les llàgrimes, recordant el que hem passat junts.
Va ser bonic. Guardo un bon record.
T'he estimat tant, que mai pensava que entendria la famosa frase d'en Pep Guardiola "m'he buidat".
Jo també m'he buidat, t'he arribat a estimar tant, he somiat mil nits en com serien els nostres fills, i en com seriem nosaltres d'aqui a 20 anys. On viuriem i què fariem.
Però la rutina es va apoderar de l'amor i el va fer desaparèixer.
No tens la culpa ni tu ni jo.
Potser no ens hem esforçat el suficient, o potser no estem fets l'un per l'altre.
No busco culpables, ni raons, Ha anat així.
Jo només vull donar-te les gràcies per aquests 4 anys al teu costat.
GRÀCIES.
Amb majúscules i des del cor,  gràcies per tot.
Si algo hem guanyat, ha estat una amistat, que sé que és sincera.

Toca tornar a començar.

Toca tornar a ser feliços.
 

Un cafè amb llet i 39 kg.

Aquests dies d'anades i tornades a Barcelona m'han fet retornar al passat.
M'han emocionat i remogut.
Vaig esmorzar davant l'hospital on vaig estar ingressada. Un cafè amb llet. Curt de cafè.
Vaig recordar els meus 39 kg. Les llàgrimes salades que cada nit s'escapaven i que no s'acabaven mai.
La música que escoltava amb l'mp3 que el meu avi em va regalar perquè les hores passessin millor.
Els companys i companyes d'ingrès. Les infermeres, les terapeutes. Les anades i tornades. Les pujades a la bàscula. D'esquena. Per no veure el pes. La contradicció de voler augmentar el pes però alhora la repugnància que em produïa pensar que m'havia engreixat 100 grams. 100 grams. Els àpats a contrarellotge i també a contra cor. La sensació d'una sonda baixant dins meu, fins a l'estómac. La ràbia continguda. Les ganes de cridar. Les poques forces per fer-ho. L'aire que em faltava. El pijama de color verd. Els jardins de la maternitat. Les estones al migdia de relaxació. Mirar-me al mirall. Tornar a fer-ho. Plorar. Vomitar la desesperació. L'odi a mi mateixa. Els pèsols. La ceba. Les habitacions fredes. Veure dibuixada la meva silueta a un paper. Aprendre a acceptar-me.
M'agradaria observar-me des de fora, com si uns ulls aliens m'estiguessin mirant.
Ara, ara des de la distància. Des del temps que tot ho cura. Des de la meva inseguretat. Des de la meva por.
Des de la meva insatisfacció. Des de tots els records que el temps mai borra i resten dins el meu cap. Per sempre. Una experiència que em va fer feble, gairebé invisible. Una experiència que em va fer una mica més gran.
I malgrat tot, gràcies.

Lau!*

Els nervis em maten.
Fer el que vols i no el que la resta espera de tu.

Si fós tan fàcil!

Sacarina

He escrit una parrafada monumental, però l'he esborrada.

Jo vaig tancar els ulls et vaig agafar de la mà i vaig saltar al buit sense pensar-ho ni un segon,

confiant plenament en tu.

Vaig volar amb tu, fins avui.

La pregunta és: tu faries el mateix?

Tu ets el cap i jo el cor. I com passa sempre, ells, es contradiuen.

Només sacarina, una mica.

Jo ja m'entenc.

Att; Lau

25 tardors.

Demà en faig 25.

25 anys que m'estàn tocant la fibra.
Als meus pares i el meu germà: us he fet patir de valent, no he sigut una filla fàcil.
El meu problema amb el menjar ens va superar de valent durant uns quants anys, però ara ja podem dir que l'he superat. Amb ganes de menjar-se el món, tot és possible.
Ja disfruto menjant i provant coses noves. Tot un plaer.
Reveldía: m'agrada fer la meva. tot i que tothom em porti la contra. si em dius no ho facis, ho faré. Comprovat. Això no canvia, va amb mi.Sóc així.
Sensibilitat a flor de pell: m'emociono fàcilment, llàgrimeta. Però m'agrada sentir-ho tot tant, estic viva, sento coses, em fan enfadar, riure o plorar. No hi ha res millor que viure.
Les meves amigues: les millors del món mundial, Anna, Xela, Ari. Tota una vida per viure-la al vostre costat. Tot i que ens veiem menys del que m'agradaría però ens ho passem igual de bé que sempre. Us trobo a faltar una mica.
En Guillem: el que em cuida cada dia. Un sol, gràcies per existir.t'estimo.
Als que heu arribat a la meva vida fa poc, també aprenc de vosaltres, les persones van i venen i sempre per alguna raó, tot té un perqué que no sé però que existeix i m'agrada.
A toooots mil gràcies.


Att; Lau.

Feia més d'un any que no escrivia res, ha estat un any tranquil.
Hem anat a viure junts, a un pis estiuenc davant la platja de Coma-ruga, poc cálid, vàrem passar molt fred l'hivern passat.
A l'estiu hi havia massa multituds insoportables que trencaven la màgia de l'hivern i la platja.
Ara hem canviat al centre de El Vendrell, un dúplex, amb força encant i que ens està quedant prou bé.
Deixar-ho tot per tu no ha sigut fàcil, renunciar a la feina, els amics i la família.
I et demano que ho valoris, per mi l'únic lligam a terres tarragonines ets tu.
Sé que passarem dies complicats, i tal i com vam pactar l'altre dia:
Tot el que ens diguem lleig a partir d'ara no compta.
Feliç primer any i 1 mes de convivència :)
Espero que la operació i la recuperació vagin bé i sapiguem guardar-nos els nervis i canalitzar-los.
Att; Lau