És dur que et rebutjin.
Que no sapiguen que volen de tú, una amistat o algo més.
Mai he entés aquesta situació en la que molts cops la gent es troba:
No sé si t'estimo com amic/ga o com algo més.
I ara m'hi trobo inmersa i capficada constantment.
Esperaría algo més de tú, una trucada o un missatge, però sé que no arribarà.
També puc imaginar-me que tot això ha sigut una excusa per dir-me adèu amb la consciència ben tranquila i sense remordiments.
Jo estic molt tranquila, t'ho he donat tot, el 100 % de mi, un 100 % que encara avui tens tú, i que està esperant a que et decideixis.
En el fons odio ser així, en tot el que faig m'hi deixo el 100 % de mi, i alhesores quan algo va malament o sento massa.
No sé perque parlàves en futur dels dos, nosé perque em feies petons, no entenc res i l'únic que vull és una resposta que se'm fa eterna, que mai arriba i jo no puc més.